El cable coaxial es pot dividir en dos tipus bàsics mitjançant l'ús: cable coaxial de banda base i cable coaxial de banda ampla. Actualment, els cables que s'utilitzen habitualment a la banda base estan blindats per una malla de coure amb una impedància característica de 50 (com ara rg-8, rg-58, etc.). La capa de blindatge del cable coaxial de banda ampla sol estar feta d'alumini amb una impedància característica de 75 (com ara rg-59, etc.).
Segons el diàmetre del cable coaxial es divideix en: cable coaxial gruixut i cable coaxial fi. El cable gruixut és adequat per a una xarxa local gran, té una llarga distància estàndard i una alta fiabilitat. La xarxa de cable gruixuda ha d'instal·lar el transceptor i el cable del transceptor, la instal·lació és difícil, de manera que el cost global és elevat. En canvi, la instal·lació de la línia fina és més senzilla i de baix cost, però com a resultat del procés d'instal·lació per tallar els cables, els dos extrems han d'anar equipats amb un capçal bàsic de connexió de xarxa (BNC), i després en els connectors T en ambdós extrems, de manera que quan l'articulació és més propensa a un mal contacte del problema ocult, actualment s'està executant una de les fallades més habituals d'Ethernet que havia passat.
Per mantenir les característiques elèctriques correctes del cable coaxial, el blindatge del cable s'ha de posar a terra. Al mateix temps, hi hauria d'haver terminals als dos extrems per debilitar la reflexió del senyal.
Tant el cable gruixut com el cable prim són topologies de bus, és a dir, múltiples màquines connectades a un cable. Aquesta topologia és adequada per a entorns-intensius de màquines. Però quan es produeix un error, una sèrie d'errors de contacte afectarà tota l'arrel de totes les màquines de la línia, el diagnòstic d'avaria i la reparació són molt problemes, per tant, es substituirà gradualment per un cable-de parell trenat no apantallat o un cable òptic.